dimecres, 6 de març del 2013

A favor de l'educació bilingüe


“Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes.”

És potser la frase més coneguda de José Ignacio Wert, ministre d’Educació i Cultura (i Esport!). Les seves propostes de canvis al sistema educatiu català representarien una supressió de la llengua catalana a l’escola. Wert diu que la seva intenció és fer sentir els nens catalans tan orgullosos de ser espanyols com de ser catalans—de fet, forçar-los a sentir la seva identitat d'una manera determinada. El més curiós, però, és que a la superfície Wert també diu estar a favor d'un model d'educació multilingüe que jo també defenso, però amb objectius ben diferents. En aquest sentit, és una llei mentidera, perquè suggereix que la manera de promoure l'educació multilingüe és imposar el castellà sobre el català a la classe i empènyer el català a una posició d'inferioritat . No obstant això, em sembla que la manera verdadera de mantenir un model educatiu bilingüe real a Catalunya és continuant promovent el català, la llengua que perillaria si no tingués el suport de l'àmbit acadèmic. En canvi, a causa de la presència del castellà a totes les esferes públiques, aquesta llengua no desapareixerà si no és la llengua vehicular de l'escola, com de fet ha quedat demostrat des del començament de la immersió lingüística als anys 80.

És evident, aleshores, que el propòsit del Wert és molt més polititzat del que ell diu explícitament, i la gent de Catalunya s’ha adonat (com ha quedat clar en una sèrie de fortes reaccions públiques) que la nova legislació relegaria la llengua catalana a una posició subordinada al castellà a l’escola. Més enllà de les manifestacions de descontent "reals," s'ha produït una reacció hostil a la xarxa social: fins i tot personatges com el futbolista Carles Puyol—els tweets del qual normalment són tipus "bona nit a tothom"—ha tuitejat amb el popular hashtag #wertgonya. A més, alguns cartells a favor del manteniment del català a la classe van popularitzar-se al web: en particular, els lemes "Keep Calm and Speak Catalan" i "L'escola en català ara i sempre" van triomfar entre els catalans.


L'inquietud dels catalans sobre les reformes educatives no és un tema nou: l’intent d’imposar el castellà com idioma oficial del sistema educatiu català està relacionat amb el plet del Tribunal Constitucional d’Espanya el 2012. Malgrat que només tres famílies havien presentat queixes contra la immersió lingüística catalana, el tribunal va declarar inconstitucional la llei que protegia el dret d’una educació en català per als nens entre tres i sis anys d'edat, en contra de la legislació anterior i en contra d’un sistema que ha funcionat bé des de la transició dels anys 70. En particular, va anular els articles 4.1, 4.3, 4.4 i 4.5, les parts del decret que diuen que el català serà la llengua vehicular utilitzada en les activitats a l'escola. A més, va anular els articles 10.1 i 14.3, també importants per protegir la immersió lingüística. I sense dubte, la relació entre el centralisme i la supressió del català està ben lligada a les lleis franquistes durant la dictadura.

Fa unes setmanes els estudiants de Barcelona van mostrar una altra vegada la seva insatisfacció amb la reforma proposada, amb tota una setmana de protestes per part dels estudiants de secundària, incloent una manifestació pels carrers de Barcelona. Específicament, protestaven contra la Llei de Reforma Educativa (LOMCE), que pretén retallar despeses del sistema educatiu.

Però més enllà de la política i el nacionalisme, l’ensenyament bilingüe és un tema que pertany a la disciplina de la neurobiologia: un gran número d’estudis científics ha demostrat els beneficis d’aprendre dues llengües per al cervell en desenvolupament. Els infants que aprenen dues llengües manifesten una habilitat lectora avançada en comparació amb els nens monolingües, i també són millors quant al control dels recursos d’atenció. A més, un coneixement tant del castellà com del català—en comptes de només el castellà—ajuda moltíssim amb l’aprenentatge d’altres llengües,, com ara l’anglès. Per exemple: el sistema vocàlic català és més extens que el de l’espanyol, i en aquest sentit els estudiants catalans tenen menys problemes amb la pronunciació dels sons complexos d’altres idiomes. Per tant, encara que sigui un desafiament per als immigrants a Catalunya haver d’aprendre una altra llengua a l’escola, a la llarga resulta avantatjós per una multitud de raons. Resumint, el propòsit del govern central d’Espanya representa un pas cap enrere. Tenim una dita aquí als Estats Unics que bàsicament es podria traduir com "si no està espatllat, no ho arreglis". La idea de canviar un sistema d’educació que funciona de manera bilingüe a un de monolingüe—un canvi que, donada l’absència total de justificació científica o pràctica, ha de ser completament polític—és absurda. En aquest cas, intentar “espanyolitzar” els estudiants catalans els faria un galdós servei.

Independentment del cas català, sembla que a la Catalunya Nord francesa, hi ha un gran interès a conservar les escoles bilingües en francès i català, però només el cinc per cent dels alumnes reben una educació bilingüe. En aquesta entrevista, el Joan-Jaume Prost, president de l’Associació de Pares d’Alumnes, parla de la qüestió del català a l’escola. A més, per a un estudiant de català als Estats Units, és interessant sentir un català que sona tan diferent que el que sentim a la classe (i al nostre programa preferit, Porca Misèria), i serveix per entendre el problema del català al sistema educatiu dins la cultura francesa en lloc de l'espanyola.


Aquí als Estats Units, l’ensenyament bilingüe és una qüestió cada vegada més important, a causa del creixement del número d’immigrants hispanoparlants. Existeix una gran resistència a la introducció del castellà a la classe, potser a causa d’una preocupació per la preservació de la llengua anglesa com el factor unificador del país (com si l’anglès estigués en perill de desaparèixer!). Fa alguns anys, un estudiant de Kansas va ser expulsat temporalment perquè el van sentir parlant castellà al passadís. Tanmateix, hi ha algunes escoles en estats com Califòrnia que avui en dia estan experimentant amb l’educació bilingüe en castellà i anglès. Al mateix temps, està clar que l'educació bilingüe aquí als Estats Units és un "problema" ben distint: mentre que aquí, la llengua polèmica és la llengua de la majoria, a Catalunya la llengua en perill és la llengua regional pròpia. Encara que el problema aquí se centra en la introducció d’una llengua nova a una nació que encara només en té una d'oficial, en lloc de la supressió d'una llengua que ja ho és, en ambdós casos és ben evident que la pressió per centralitzar i homogeneïtzar una nació pot actuar en detriment dels seus estudiants.

dilluns, 4 de març del 2013

Gaudí a Nova York: Una Fantasia Arquitectònica



El disseny misteriós que Antoni Gaudí va fer el 1908 per a un hotel a Nova York suposa una font de fantasia per als aficionats de Gaudí no només aquí a Nova York, sinó a tot arreu.

Gaudí va dissenyar un hotel futurista que havia de ser construït a la part baixa de Manhattan i, amb una estrella a dalt de tot, el gratacel hagués estat el més alt del món. Tot i que l’estudi i els documents de Gaudí van quedar destruïts en un incendi el 1936, es van recuperar set petits dibuixos de l’hotel americà.


El 2003, un grup d'artistes i arquitectes va voler revifar el disseny per omplir el gran forat del "Ground Zero," l'espai resultat de la caiguda de les torres bessones durant els atemptats de l'onze de setembre. Marc Mascort i Boix i Paul Laffoley són dos dels artistes que van col·laborar per tirar endavant la proposta del projecte. Laffoley, un arquitecte i artista de Boston, va advocar per a la construcció de la visió gaudiniana. Laffoley, que va descobrir el projecte americà de Gaudí quan estudiava a la universitat de Brown (EUA) als anys 50, va declarar en un article al New York Times que, de la mateixa manera que la Sagrada Família és el símbol de Barcelona, l'hotel gratacel seria el símbol de Nova York.

Finalment, el projecte per portar a terme el pla de Gaudí a Nova York no va ser gaire popular. Tanmateix, jo no sóc escèptica sobre l'èxit d'un gratacel d'estil gaudinià a "l'skyline" de Nova York. Imagino que l'existència d'aquesta estructura canviaria la ciutat d'una manera extraordinària. Seria la joia de la ciutat, i tot i que van decidir construir l'edifici de l'Empire State, vint-i-un metres més alt que el pla de Gaudí, imagino que si existís l'hotel, els arquitectes respectarien la bellesa de l'edifici de Gaudí com a símbol del paisatge urbà i no construirien cap edifici més alt. El dibuix a sota representa la meva visió de la realització del disseny. És el somni d'una Nova York que irradia l'energia positiva del món i que acull les ambicions de tots.





Castells


Les jornades castelleres, des del segle XIX, uneixen a la gent per produir un resultat espectacular.
El 2010, la UNESCO va declarar la tradició castellera patrimoni cultural immaterial de la humanitat, dient que els castells promouen “un sentit de continuïtat, cohesió social i solidaritat.”

Castellers de Vilafranca al concurs de castells de tarragona de 2010
Castellers de Vilafranca al concurs de castells
de Tarragona del 2010
Els castells són estructures que normalment impliquen la riquesa d’una època passada. Una jornada castellera, en canvi, celebra la riquesa simbòlica del vincle afectiu de la humanitat. Els castells són representatius de la societat catalana, que és inclusiva però s'arrela en una cultura forta amb tradicions úniques. Representa una cultura que la gent practica ara i per sempre.

Anna Ginestí, la productora del documental Castells (G.Wetzel, 2006), va parlar amb nosaltres del seu projecte, que va gaudir d'un gran èxit mostrant que els castells són un emblema de la independència cultural de Catalunya.

Català a Columbia (CC): Quina va ser la seva inspiració o quines motivacions tenia per fer aquest projecte?
Anna Ginestí (AG): El projecte és una realització conjunta del meu marit, Gereon Wetzel, i jo, i fruit d'unes quantes casualitats. Per començar, jo no havia participat mai en una producció cinematogràfica, però quan el Gereon, que estava estudiant cinema a Munic i buscava un tema per a la pel·lícula de graduació, em va proposar de participar-hi, vaig dir de seguida que sí. Per una banda estava encuriosida i per l'altra tenia moltes ganes d'ajudar a donar a conèixer la meva cultura a Alemanya.
El tema havia sortit uns anys abans. Jo i el Gereon vivíem a Barcelona i havíem anat a veure algunes actuacions castelleres. Havíem estat comentant que la imatge era molt suggeridora: tota la societat ficada dins un castell, el homes forts a baix, les noies lleugeres a mitja alçada i els nens petits a dalt de tot. Una piràmide social viva. I d'aquí va anar sorgint la idea de mostrar com funciona una colla castellera, on tothom hi és necessari i tothom hi té lloc.

CC: Quin impacte van tenir els “castells” a la seva vida abans de fer aquest documental? Van ser molt importants o significatius per a vostè?
AG: Quan era jove (uns 16 anys) havia participat dels inicis d'una colla castellera: els Xics de Granollers. La cosa va durar molt poc i no vaig passar mai de la pinya, però em va quedar la fascinació per aquest "esport" tradicional, aquesta confiança que cada membre de la colla ha de tenir en els altres. Se'm va fer real l'expressió "fer pinya" que no sé si coneixes. Vol dir anar tots a la una i ajudar-se mútuament per aconseguir un objectiu.

CC: A quins reptes es va enfrontar durant el procés de fer el documental?
AG: Jo em vaig concentrar més en els aspectes de contingut, mentre que el Gereon i el Josef, el càmera, es feien càrrec de les parts tècniques. Jo i el Gereon buscàvem "la història", per dir-ho d'alguna manera. La dificultat principal és no poder mai preveure el què passarà. No saps mai si un castell sortirà bé o malament, si una diada serà més reeixida que una altra, en quina reunió es tractaran els temes importants... Com que gravàvem en 16mm, que és un material molt car, no teníem gaires hores de rodatge disponibles, només 15 hores per a un període de tres mesos. Per això era de vital importància que jo i el Gereon estiguéssim sempre parlant del que havia passat i el que podíem esperar del futur, i sobretot que jo fos capaç d'anticipar el que podia venir. Tot era irrepetible!

CC: Quan va veure el documental finalitzat per primera vegada, què va pensar i com es va sentir?
AG: Molt orgullosa i molt nerviosa de com el rebria la gent. Jo encara tenia al cap totes les coses que havíem viscut amb la colla i que no eren dins la pel·lícula, per això pensava si algú que veiés per primera vegada la Zoraida, la Melody, el Salvador i tots els altres ho veuria com jo.

CC: Va rebre comentaris interessants sobre el film? Com va reaccionar la gent que no sabia res dels castells quan va veure el film?
AG: És interessant que alguns espectadors ens van dir que en veure la pel·lícula havien vibrat tant amb els castellers que estaven tan cansats físicament com si haguessin participat del castell. Molts quedaven sorpresos de l'espectacularitat de les imatges i del gran esforç que hi posen tots per a una fita que és efímera, i altres ens preguntaven des de quan existia aquesta tradició. Un nen ens va fer una pregunta que no vam saber contestar: per què ho fan?

CC: Què és el que més vol que la gent tregui del documental?
AG: La força d'agrupar-se per aconseguir un objectiu en el qual tothom hi té una funció. Tothom, des del més petit fins al més gran, té un lloc en una colla castellera, i això és realment una molt bona metàfora d'una societat sana. Si la societat està malalta i discrimina, el castell cau.

CC: Un gran èxit del film és que ens mostra la tradició de “castells” en comptes d'explicar-nos-la. Hi ha aspectes del concurs o de l’activitat que volia mostrar més o en què volia posar èmfasi?
AG: Sobretot la part social de les colles. No volíem explicar les "normes" (què vol dir 4 de 9 i tot això) perquè ens semblava que un espectador atent acabava entenent el sistema. Volíem que es veiés el teixit humà i com cadascú ha de confiar quasi a cegues en els altres per atrevir-se a pujar al castell.

CC: Podem veure al film que les colles són molt estrictes quan entrenen i a vegades podem veure la tensió entre els castellers quan estan en desacord. Creu que un "mal rotllo" pot danyar un equip, o sempre es resolen les tensions abans de fer un castell a la jornada castellera?
AG: Evidentment que un mal rotllo pot danyar l'equip. És molt important que els castellers puguin confiar en els altres, que sàpiguen que en un moment de dificultat tothom hi posarà tot l'esforç de què sigui capaç. Per això sí que solen resoldre les tensions abans de la jornada castellera i aquí és de vital importància la funció del cap de colla o els membres de les diferents juntes. Els desacords hi són però no es poden convertir en baralles.