A Nova York tenim molts barris dedicats a diferents cultures de tot el món, com "Chinatown" i "Little Italy." "Little Catalunya" arriba a la Universitat de Columbia cada dimecres, d'1:00 a 2:30 del migdia. A la Casa Hispànica, l'edifici 612 entre Broadway i l'avinguda Claremont al carrer 116, qualsevol persona que estigui interessada en parlar en Català és benvinguda a reunir-se amb tots nosaltres, per al Cafè Català setmanal. Entre 5 i 20 persones vénen de tot arreu per gaudir del cafè, les galetes, i, sobretot, d'una bona conversa en català. Cada dimecres és una nova experiència!
La gent que hi participa inclou professors de Columbia i Barnard, com l'Elsa, l'única professora de Català a Columbia, el Xavi, professor d’Espanyol i l'Àlex, un professor nord-americà d'Antropologia que ensenya una assignatura sobre Art públic a la ciutat de Nova York a la universitat i que ha estat venint al Cafè Català durant molts anys amb la seva dona, la Sònia, una traductora i professora de Francès (ambdós autors del llibre "Catalunya: One Nation, Two States"). Ells dos són "els avis" del grup i ens aprofitem de la seva saviesa i experiència vital. També hi ha catalans que estudien, viuen i/o treballen a la ciutat, com l'Àgueda, recepcionista a un hotel de NY o l’Imma, una professora que ensenya Català a nens dins les activitats del Catalan Institute of America. A vegades ve gent que està visitant la ciutat temporalment i que busca una comunitat catalana durant la seva estada a Nova York. En el passat, hem pogut conèixer artistes, un cuiner, un cineasta, professors de Barcelona o simplement turistes. A més, hi ha persones que, per diferents motius, han estat exposats al català i estan interessats en practicar-lo, com nosaltres, estudiants de català aquí a Columbia, o la Cristina, que té un xicot d'Andorra i vol millorar la llengua per parlar amb ell i la seva família o l'Stephen, que va ensenyar Anglès a Ses Illes i no vol perdre el seu Balear. Clarament, els nivells del català varien molt entre nosaltres, però això mai atura la fluïdesa de la conversa ni és un impediment. Gairebé totes les setmanes hi ha cares noves i els habituals gaudim de conèixer-les i incorporar-les al grup. No puc incloure-hi tothom, peró cadascú té la seva pròpia història, i tots són molt oberts i simpàtics.
La dinàmica del grup és sempre interessant d'observar. A vegades la gent porta articles que estimulen un debat sobre el govern, la política o la llengua catalana. Recentement hem parlat de les eleccions al Parlament de Catalunya, i les diferències entre els sistemes de votació d’aquí i d’allà. Molt sovint, comencem converses sobre les diferències culturals. També, parlem sobre la percepció i el coneixement del Català a Nova York. Xarrem sobre els actes organitzats per l’Institut Ramon Llull a Nova York o els esdeveniments al Catalan Center d'NYU. Normalment hi ha un munt de converses que es superposen i s'intercepten entre sí i, moltes vegades, acabem amb converses sobre les nostres vides personals, fins i tot íntimes...
Aquesta hora i mitja és el meu moment preferit de la setmana i sempre espero amb ganes la propera trobada des del moment que l'acabem cada dimecres. És meravellós reunir-me amb gent a qui li agrada passar una estona plegats enmig de la setmana sempre ocupada, només per parlar Català junts. Per a mi, el Cafè Català és una fugida de les pressions de la vida universitària. Sempre puc comptar amb la gent d'allà per fer-me feliç. Com que m’encanta aprendre idiomes, considero el Cafè Català com una oportunitat increïble per envoltar-me de persones que senten el mateix entusiasme que jo per l'aprenentatge i la pràctica de la llengua. No pot haver-hi una manera més convenient de submergir-se una mica en la cultura catalana des de la llunyania. Els parlants nadius són un recurs meravellós, i interactuar amb ells és una experiència molt valuosa. La presència de cadascú és voluntària i és aquesta voluntat de tots per ser-hi el que sempre s'acaba transformant en energia positiva. És un plaer conèixer gent nova i que, a partir d'aquesta trobada, es facin amistats constantment. Molts de nosaltres passem temps junts fora del Cafè Català, i de vegades assistim a esdeveniments culturals relacionats amb la cultura catalana. Gràcies a aquest petit sistema de suport, està creixent una nova comunitat. Si sou a Nova York i voleu participar-hi, VENIU! El Cafè Català continuarà a aquesta hora fins el desembre, moment en què probablement el canviarem pel pròxim semestre. Vull animar qualsevol persona a venir i compartir amb nosaltres la nostra passió per la llengua i la cultura catalana, practicar i aprendre més català, fer nous amics i, és clar, fer un bon cafetó!
Uneix-te al nostre grup de facebook Català a Columbia per rebre'n més informació.
El 27 d'octubre va morir el gran lingüista i filòleg català, Joan Solà. Era un patriotia complet i un savi de la llengua que va ajudar a la defensa de la llengua catalana i a la normalització lingüística de la societat. La seva biliografia és immensa – més de 40 obres – i també va guanyar molts premis prestigiosos, incloent el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2009. Va ensenyar a la Universitat de Barcelona durant 45 anys i també va ser el vicepresident de l’Institut d’Estudis Catalans. “Es podria dir que després de Pompeu Fabra, de Coromines, doncs bé, [teníem en] Joan Solà. És un home que ha tocat tots els aspectes, diguem, que tenen a veure a la llengua catalana,” diu en Sebastià Bonet, Professor de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona.
Però més enllà del seu currículum, era una gran figura apassionada per la importància que el català per qualsevol sector de la societat. Tot i la seva excel.lència acadèmica, tenia el poder de comunicar de manera directa i amb senzillesa, especialment al poble. Es preocupava per l'actualitat de la llengua a nivell de carrer i com es veu afectada per la política. Demanava ajuda als polítics per prendre mesures, no només per a la promoció del català, sinó també per a l’autoestima del poble. En un discurs al Parlament de Catalunya el juliol del 2009, va dir “la llengua catalana no está bé de salut, ni de salut política, ni de salut social, ni de salut filològica.” Durant una entrevista el juny del mateix any, el video de la qual teniu aquí, va afirmar “la persona, la llengua, i el país han de ser independents del partit. I s’han de defensar com els drets fonamentals de la persona i la humanitat.”
Com a estudiant de català, em sap molt de greu la pèrdua d’una figura tan important per a la llengua, que ha ajudat el nostre català de maneres que mai podrem imaginar. Sense ell, no tindríem el català que tenim ni, probablement, una classe de català als Estats Units com la nostra, milers de quilòmetres dels Països Catalans. Com que més de 10 milions de persones parlen la llengua, les contribucions d'en Joan Solà i la seva presència estaran vives per sempre i esperem que els seus propòsits continuin progressant al futur.
“Estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individiu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L’esforç ha valgut la pena”
- a l’últim article setmanal de Joan Solà al diari AVUI (21 d’octubre)
"Una sèrie on drama i comèdia són les dues cares de la mateixa moneda. Perquè la vida és com un porc, se n'aprofita tot!"
Per la nostra classe de català hem estat veient la sèrie Porca Misèria des de la seva primera temporada. Mirem un capítol cada setmana i després en discutim la trama, els personatges i la llengua a classe. Crec que aquesta sèrie té molta utilitat per endinsar-se en l'àmbit cultural català i millorar les nostres destreses auditives, a través d'una activitat divertida com és veure un programa de televisió. La sèrie està molt ben feta i, com veurem, el seu director, guionista i actor principal, en Joel Joan, és un personatge molt important dins la vida pública catalana.
Porca misèria és una sèrie on el drama i la comèdia es combinen per reflectir el que succeeix en la vida real. La sèrie tracta dels encerts i desencerts (les misèries) d'un grup de personatges d'uns trenta anys que viuen a Barcelona. Hi ha una mica de tot: amor i desamor, infidelitat, fracassos i triomfs laborals, i problemes quotidians que li recorden a l'espectador els aspectes interessants de la vida al món real, els mateixos que de vegades oblidem a causa de la nostra rutina acadèmica aquí a la universitat. La identificació amb els personatges es fa fàcil en la mesura en què s'hagin viscut, o s'estiguin vivint coses similars.
La sèrie es va transmetre originalment entre el 2003 i el 2007, i va completar quatre temporades. Tots els seus episodis estan disponibles a la pàgina de TV3, i molts d'ells tenen subtítols que són molt útils per a nosaltres, uns estudiants de català (encara aprenent), que no sempre entenem la conversa natural dels barcelonins.
Des de que vaig començar a veure la sèrie em vaig quedar fascinat amb els personatges. Em sembla que Porca Misèria és tan interessant per als espectadors precisament perquè els personatges estan molt ben construïts i ben actuats. El protagonista principal és en Pere Brunet, interpretat per en Joel Joan, de qui parlaré en detall més endavant. El Pere, igual que el Joel, és un guionista; treballa per a la Fina Cardona, una suposada estrella de la televisió catalana. Treballa dur i és bo en el que fa perquè té una gran imaginació, encara que és una mica neuròtic i insegur. Té un sentit de l'humor molt particular i és una persona de gran sensibilitat i seny. La sèrie està tan ben feta que a la seva pàgina web hi ha un enllaç a la pàgina de la suposada productora de televisió de la Cardona, on vaig trobar aquest currículum professional del Pere:
El Pere és, sense dubte, el meu personatge favorit, perquè m'identifico una mica amb ell.
La co-protagonista de Porca Misèria és la Laia Font, interpretada per l'actriu Anna Sahun. La Laia és biòlega i es dedica a la investigació. És el complement perfecte del Pere: és optimista, positiva, però té molt poques habilitats socials i menys paciència. Té un caràcter fort i moltes vegades actua i diu coses sense pensar abans. El Pere també té un germà, en Roger Brunet, interpretat per l'actor Roger Coma. En Roger és executiu d'una empresa de begudes i té una personalitat molt diferent al Pere. És molt organitzat i ambiciós i li preocupa molt tenir control de les situacions. Però, té un costat sensible i és una persona amb certes inseguretats que el fan vulnerable a cometre errors. La xicota d'en Roger es diu Sònia Bofill, un personatge que és interpretat per l'actriu Olalla Montero. Sabem que la Sònia treballa en una galeria d'art i és molt sofisticada, tot i que encara no l' hem vist molt en la sèrie. Està molt enamorada del Roger i per això ella pateix de tant en tant. Per exemple, l'aparició als primers episodis de la Nàtalia, la noia de la qual en Roger s'enamora irracionalment dies abans del seu matrimoni amb la Sònia, els porta a acabar la seva relaciò. Crec que la seguretat i la confiança que la Sònia projecta al seu treball es converteix en inquietud a casa. El seu marit, en Roger, li comporta una gran inseguretat ja que està confús sobre la relació que, per raons laborals, ha de mantenir amb la Natàlia. El personatge de la Natàlia Borràs és interpretat per l'actriu Mercè Martínez. Ella és l'element que desequilibra la simetria de la sèrie i, per això mateix, molts dels conflictes de la primera temporada es desenvolupen al seu voltant. La Natalia és traductora i intèrpret. Domina molts idiomes i podria ser una persona amb èxit si no estigués una mica insegura de si mateixa a causa del seu pes. També, com el Pere, té un sentit de l'humor molt interessant. Per últim, dins els personatges principals, hi ha l'Àlex Fernàndez, interpretat per Julio Manrique. L'Àlex és una persona que es dedica a gaudir la vida. Per això, no té feina fixa i viu en un veler. L'Àlex és una mica faldiller i va ser xicot, en el passat, de la Natàlia i la Laia. Sempre està demanant diners als seus amics i la seva vida és molt desorganitzada. No obstant, sembla que és el personatge més feliç de tota la sèrie. Respecte els personatges secundaris, els dos més importants són la Cardona i la Misèria (la porqueta). En la meva opinió, un sembla la representació de l'altre, i tots dos encarnen el costat fosc de la vida, que a vegades pot ser miserable perquè hi ha caps com la Cardona o perquè la sort ens menysprea com es menysprea el porc. Les dues són misèries.
La Fina Cardona és interpretada per Mercè Sampietro. És una famosa comunicadora que presenta el programa d'humor més vist de Catalunya. El públic la considera una deessa perquè no sap com és la seva veritable personalitat. La Cardona és una malalta obsessiva i insuportable. La seva major obsessió és la seva imatge personal, i encara que ja és gran, pretén ser una persona jove i dinàmica. Aquí és el seu currículum, segons apareix a la pàgina web de Cardona Produccions: http://www.cardonaproduccions.cat/equip.htm Finalment hi ha la Misèria, una porqueta d'experimentació que, per culpa d'un error de la Laia, havia de ser sacrificada. Per evitar la seva mort, la Laia va decidir adoptar-la com a mascota i ella i el Pere la van batejar "Misèria." És l'emblema del programa.
Hi ha més personatges, però encara no han aparegut en els capítols que hem seguit a classe. Pot servir de material de classe, pràctica de català o només diversió. Per exemple, als episodis que hem vist m'ha semblat molt atractiva i interessant la música amb què s' acompanyen certs moments determinants per als personatges. Aquest és un material que pot ser molt adient per utilitzar a classe i que als estudiants sempre ens agrada. La música, en el seu moment, va tenir molt bona acollida entre l'audiència, i hi ha fins i tot un disc on es recopilen cançons d'artistes catalans com Marc Parrot, Sanjosex, Feliu Ventura, Adrià Puntí i Albert Pla. El següent vídeo proveeix molta més informació al respecte:
Per acabar, vull parlar una mica sobre el Joel Joan perquè considero que el seu treball multifacètic fora de la televisió representa un aspecte molt important de la vida catalana. El Joel va mostrar interès per l'actuació des de molt jove, per això va estudiar Art Dramàtic a la prestigiosa escola Institut del Teatre de Barcelona. La seva carrera artística va començar al teatre, en produccions dirigides per en Calixto Bieito.
Des de llavors, el Joel ha participat en moltíssimes obres de teatre i l'any 1994 va fundar la companyia teatral Kràmpack. L'èxit que va tenir amb aquesta iniciativa, li va donar la possibilitat de crear la sèrie de televisió Plats bruts ,que es va estrenar a TV3 l'any 1999 i va gaudir d'un gran èxit d'audiència. El Joel ja havia tingut oportunitat anteriorment de treballar en televisió, en sèries com Poblenou, el primer "culebrot" de TV3, l'any 1994. Aquesta àmplia experiència en televisió li va servir per crear i produir l'any 2003 la sèrie Porca misèria, a la qual, com sabem, feia de director, guionista i actor.
Però la seva carrera en els mitjans audiovisuals no acaba aquí. El seu èxit al teatre li va permetre adaptar la seva experiència al cinema, on va participar en l'adaptació de la seva obra Kràmpack al cinema, i va treballar en pel·lícules com El corazón del guerrero o Excuses!.
L'altra faceta important del Joel és la seva feina com a activista en les reclamacions d'autodeterminació per a Catalunya. Actualment, per exemple, és promotor de la plataforma Sobirania i Progrés, un moviment a favor de la independència. Aquesta és una breu entrevista durant la manifestació a Barcelona per la Diada de l'11 de setembre del 2008, a la qual parla sobre algunes de les seves posicions polítiques:
Finalment, el Joel també és el president de l 'Acadèmia del Cinema Català des de la seva fundació el 2008. El seu treball consisteix en la promoció del cinema català. Recentment, per exemple, els empresaris de la indústria cinematogràfica han rebutjat el projecte de llei tal com està plantejat ara. Ells consideren que una paritat entre el castellà i el català a les sales de cinema els portarà a la ruïna. El Joel Joan s'ha manifestat sobre això afirmant que s'ha de buscar una cultura social més d'acord amb el present, en la qual hi hagi contacte permanent amb pel lícules en altres llengües, de les quals el català en forma part fonamental. També es posiciona clarament a favor del no doblatge dels films estrangers. En aquesta entrevista a Catalunya Ràdio en Joel desenvolupa la seva opinió al respecte.
Vull acabar dient que l'experiència de veure una sèrie de televisió com Porca Misèria no només ha estat útil, com deia abans, per millorar les nostres habilitats amb la llengua i endinsar-nos a la cultura catalana. La curiositat per conèixer qui són els actors ens ha permès, alhora, aprendre també sobre alguns aspectes de l'activisme independentista català i de la funció que tenen institucions com el cinema per crear un sentit més fort de nació.
"Tinc una mania inconfessable i és que m'encanta capbussar-me en els teus ulls..."
Aquestes paraules són d'un cantautor valencià, en Pau Alabajos, que va venir a la nostra classe ahir per ensenyar-nos una mica sobre la Nova Cançó i donar-nos un mini-concert de la música d'aquella época (els anys 60 i 70) i moltes cançons seves... o "seues" com diuen els valencians. També la seva amiga, la Susana Sebastià, el va acompanyar amb uns poemes catalans. Ho van fer en preparació per a la seva presentació aquest dissabte a Postcrypt Coffeehouse, una sèrie setmanal de concerts petits i íntims aquí a Columbia University.
Va començar la classe amb un repàs de diversos cantautors dels anys 60 i 70, explicant la importància de la Nova Cançó per a la democràcia i la llibertat dels catalans i la llengua catalana sota la dictadura de Franco. Va cantar l'"Al vent" de Raimon, "L'estaca" de Lluís Llach, i el "Què volen aquesta gent" de Maria del Mar Bonet, unes cançons famoses que es van convertir en himnes del període i que encara són molt importants. Com que són tan conegudes, ell volia que cantéssim amb ell, però només érem quatre estudiants i estàvem una mica tímids... La Susana, per la seva part, ens va llegir uns poemes de la mateixa època amb molta claredat i una cadència forta, incloent poemes d'autors valencians com en Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster o Marc Granell i fins i tot un de seu, anomenat "Passen". "També en Pau va recitar el poema/cançó "Ais" de l'Ovidi Montllor, amb el qual havíem de fer petar els dits marcant el ritme. Era molt més difícil del que semblava inicialment perquè els dits se'ns cansaven! També havíem de sospirar al final de cada vers, però el nostre ritme era tan dolent que ens perdíem gairebé cada vegada. Va ser molt graciós.
Després, en Pau va interpretar per a nosaltres algunes obres seves. Ja havíem sentit algunes de les seves cançons a classe les setmanes anteriors, practicant a esbrinar les lletres i treballant-ne el vocabulari i la temàtica, així que estàvem ben preparats. Amb "Contra el ciment," va cantar sobre el canvi de la costa valenciana a un terreny completament ple d'edificis i contruccions al que "l'horta és devastada." L'altra cançó amb un tema greu que va interpretar va ser "Línea 1," sobre l'accident de metro a València el 2006, quan van morir 41 persones.El govern no ha acceptat la seva responsabilitat amb les famílies de les víctimes, moltes d'elles ciutadans de la ciutat de Torrent, d'on és en Pau. Moltes de les seves cançons tracten sobre política, però ell dedica moltes obres a l'amor també. A la nostra classe, va cantar el seu hit, "Tinc una mania inconfessable," una canço energètica i feliç sobre els moments de passió, i "Síl•labes de vidre," una canço molt trista sobre la dificultat d'acceptar quan una relació ha acabat. Encara que sigui tan trista, "Sil•labes de vidre" va ser la meva canço preferida de la sèrie perquè té una melodia molt dolça i suau, acompanyada amb paraules molt sinceres i potents.
Al final de la classe, vam tenir l'oportunitat d'entrevistar en Pau una miqueta. Ens va explicar que a València, "la música és per tot arreu" però que ningú de la seva familía té un rerefons musical. Ell va començar a tocar música quan era jove, al barri històric de la ciutat de València, al carrer Miquelet, un carrer petit davant de la catedral. Donava petits concerts per al públic, i un productor el va trobar i li va oferir fer música professionalment. Des de llavors en Pau ha viatjat a Alemanya, Suïssa, França, Occitània, Itàlia, Panamà, Jerusalem, la República Txeca i altres llocs, per tocar la seva música, i ara és aquí als Estats Units! A més, ens va dir que el seu procés d'escriure cançons "és molt caòtic." Va explicar que, algunes vegades, primer troba les lletres i després una melodia per ser-ne el "vestit," i d'altres troba primer la música i al final arregla les síl•labes matemàticament. L'arranjament de les cançons pot ser només amb una guitarra (com el nostre mini-concert) o fins una orquestra de 80 músics, com algunes de les cançons del seu nou disc, que sortirà el proper gener. Com que la seva inspiració són molts cantautors polítics de la Nova Cançó, pel que fa a la política en Pau ens va explicar que es considera activament polític i que la cançó li ofereix un altaveu per fer circular els missatges. No obstant, admet que primer és cantautor, i per això totes les seves lletres són autobiogràfiques, perquè necessita sempre escriure sobre com se sent, des del seu punt de vista . També ens va parlar de la seva feina al Col.lectiu Ovidi Montllor i la tasca que hi fan per la música en valencià.
Em va agradar moltíssim tenir en Pau a la nostra classe i tinc moltes ganes de tornar a veure'l aquest dissabte al Postcrypt. Si sou a Nova York i voleu venir, el concert comença a les 8:30 i es pot trobar més informació sobre la seva ubicació aquí. Per trobar més informació sobre en Pau Alabajos, visiteu la seva pàgina del MySpace Music.
"Com si tan sols existírem en el món nosaltres dos, com si acariciara els núvols amb les mans..."
Fa una setmana, el Martin E. Segal Theatre Center va presentar SPOTLIGHT: CATALONIA, un aparador d'artistes contemporanis de teatre català, com el component internacional del Festival PRELUDE. Amb el suport de l'Institut Ramon Llull, dramaturgs catalans, traductors de Nova York i directors es van unir per produir i desenvolupar quatre noves obres. El 30 de setembre, OFFSIDE, una nova obra de Sergi Belbel, dirigida per Mallory Catlett i traduïda per Marron Peter Holt, es va presentar com una lectura pública i gratuïta al Lark Play Development Center. A més de l'obra del Sr Belbel, es van presentar també les obres de l' Angels Aymar, la Marta Buchaca i l'Esteve Soler en diferents llocs de la ciutat. . La producció de OFFSIDE va ser molt íntima. Un grup d'actors va llegir l'obra davant d'una audiència de menys de cinquanta persones, que va incloure el propi dramaturg, Sergi Belbel. Al principi, el director del Lark ens va avisar que estàvem veient el procés creatiu i que la traducció encara no estava completa. Ens va dir que els actors havien llegit l'obra per primera vegada només tres hores abans. Tot i amb això, va ser una actuació convincent gràcies als meravellosos actors, i el guió va agradar a tots els presents. La història era divertida, commovedora i a vegades fosca. La família creada per Belbel es va veu afectada per la crisi econòmica, un tema amb què tothom pot identificar-se. També, els personatges, tot i excèntrics, són interessants i eficaços. L'obra explora com la pressió de la crisi econòmica afecta les relacions de la família, i com els somnis i les aspiracions per al futur dels personatges són alterats per les seves situacions financeres. Enmig de la crisi, encara és possible trobar l'amor, i els personatges descobreixen el que és important a través de l'anàlisi forçada de les seves vides. Algunes parts de l'obra eren divertides i absurdes, mentre que altres estaven plenes d'ironia i de veritat. En alguns moments el riure ens feia sentir malament perquè molts dels temes que es presentaven, malgrat ser exagerats, són també problemes reals d'avui. En Belbel aborda la gravetat de la crisi mundial, però ajudar a trobar l'humor en el ridícul que és, moltes vegades, la naturalesa humana. Mostra fins a quin punt arribem per aconseguir el que volem i el que les nostres ments són capaces d'imaginar quan estem desesperats. Aplaudeixo en Belbel pel seu treball, i com si fos un mirall per a la societat, sostenint-la convidant-nos a tots a fer una ullada. Després de l'actuació, vaig tenir el plaer de poder parlar amb en Sergi Belbel.Ell va acceptar amablement respondre una sèrie de preguntes relacionades amb Fora de Joc, el seu treball, i l'escriptura en general: Hi ha una lliçó que li agradaria que el públic s'emportés amb ells desprésde veure la seva obra? Mai no m'ha agradat alliçonar el públic sobre res. Crec que no sóc qui per fer-ho. Ser autor de teatre no m'atorga pas cap superioritat moral sobre ningú per dir-li què ha de fer amb la seva vida. Amb el meu teatre només pretenc distreure, fer passar una estona "diferent" i, si de cas, plantejar coses, conflictes, petits dilemes perquè l'espectador en tregui després les seves pròpies conclusions. Però, insisteixo, de cap manera pretenc que en tregui cap lliçó concreta.
Quin personatge va ser el més difícil de crear i per què? De l'obra "Fora de joc", Anna, la mare. Perquè es balanceja sempre entre la comèdia (més o menys "estripada") i el "drama" més seriós, en sofrir els efectes de la crisi, tant econòmica com la pròpia crisi de la seva edat, fregant la menopausa. És un personatge perillós perquè depèn de com l'interpreti l'actriu ens podria caure molt antipàtica, per la seva suposada superficialitat, la seva histèria i la seva aparent frivolitat.
Si vostè hagués dirigit l’obra, què hauria demanat als actorsfer de manera diferent? No la vaig dirigir jo a Barcelona. Ho va fer una directora jove, Cristina Clemente, que ho va fer de manera absolutament respectuosa amb el text. De fet, la lectura anglesa no estava pas gaire lluny, a nivell d'interpretació, del que va dirigir la Cristina. Potser la diferència més ostensible era el personatge de Ricky, més "sensible" i tendre en la lectura en anglès.
Quina és la part més difícil del procés de traducció? Què vafuncionar bé? Què canviaria per a un públic americà? Vostè sent quealguna cosa es va perdre en la traducció? La veritat és que em va sonar molt bé i molt fluïda i els espectadors de la lectura reaccionaven pràcticament en els mateixos llocs que els espectadors catalans. Això és símptoma que la traducció és molt bona. Personalment, a mi el nivell d'insults i paraules "gruixudes" em sona menys fort en anglès que en català. És l'única petita diferència que hi veia. Però no crec que sigui pas un defecte de la traducció, sinó que en català els insults potser adquireixen un to més fort...
Explíqui'ns una mica sobre la seva connexió personal amb l'obra. Ésautobiogràfica? Què significa aquesta obra en la seva carrera? No. No és autobiogràfica. Tot i que hi ha coses, és clar, però són coses que no controlo pas, que s'escapen en l'escriptura, sense voler, i després quan les veus i les sents dites pels actors, t'adones que allò forma part del teu món més privat... No sé... no m'agrada gaire fer cap mena d'autoanàlisi en el procès d'escriptura d'una obra. Sempre desconfio una mica d'aquells autors que abans d'escriure es fan una "crítica literària" prèvia. L'acte d'escriptura té alguna cosa d'inconscient... I m'agrada que sigui així.
Com va ser el procés d'escriure aquesta obra? Quins són els temes enla societat moderna més inspiradors per vostè? En la seva opinió,quins són els més importants per comunicar? La crisi econòmica va ser el motor de tot. La crisi i, sobretot, el fet que no volguem renunciar a res, a cap luxe dels que ens envolten. Volia plantejar un cas d'una petita família amb un problema que per ells és enorme (el futur de la filla) però que comparat amb la resta de problemes del món sencer (guerres, fam, injustícies socials)...sincerament és francament ridícul. Per això havia de ser una comèdia.
En què treballa ara? Té una obra de teatre en procés? De moment, ara estic fent feina no d'autor sinó de director de teatre, assajant una obra de teatre nordamericana, justament: "August: Osage County", de Tracy Letts. S'estrena al Teatre Nacional de Catalunya a finals de novembre de 2010. Quin consell els donaria als dramaturgs que acaben de començar? Que no abandonin mai la passió del principi. Que no es refïï ni de les crítiques negatives ni tampoc de les positives. Que creguin en ell, malgrat els dubtes. Que es diverteixin amb la seva feina. Que no dissimulin la passió per les seves coses i que la contaminin als que l'envolten. Que no es donin mai a ell mateix més importància de la que té. Finalment, què és el que més li agrada de Nova York? Buf! Tantes coses! Doncs moltíssimes, però potser... el que m'agrada més és que és una ciutat "that never sleeps!" Perquè jo sóc molt insomne, i a les ciutats europees, passades les 10 de la nit costa molt trobar-hi vida, més enllà de les maleïdes discoteques, que no freqüento mai! Sergi Belbel, autor, director i traductor teatral, ha estat director del Teatre Nacional de Catalunya des de 2006. Ha escrit més de vint obres de teatre, de les quales les més conegudes són: Sang(1988), Després de la pluja (Premi Nacional de Literatura Dramàtica dela Generalitat de Catalunya 1993-1995 i Premi Serra d'Or 1994), Morir (Premi Nascut de Teatre, 1995), El temps de Planck (1999), Forasters (Premi Butaca 2005 al Millor text teatral i al Millor espectacle), Mòbil (2005) i A la Toscana (2007). Si voleu mirar un video sobre Fora de joc, seguïu aquest enllaç:http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53956508084&ID_PAGINA=200806163&ID_FORMATO=9&PAGINACIO=1&SUBORDRE=3&TEXT Si preferiu el cinema al teatre, però sentiu curiositat per l'obra de Belbel, mireu "Morir (o no)", una pel.lícula dirigida perVentura Pons, un director molt distingit de cinema català que ha adaptat algunes obres d'en Belbel. Per obtenir més informació sobre la relació especial entre en Pons i en Belbel, feu clic al següent enllaç per a un extracte informatiu de "De l'escenari a la pantalla: Sergi Belbel i Ventura Pons" (encara que és en anglès)
El 14 de setembre vam visitar un altre món dins de Nova York. Era un món de música folklórica, art, vi, formatge, i comunitat. No us sembla estrany? Aixó sembla una nit típica a Nova York, però el que ho feia diferent era que tothom parlava en català. Érem al FestivalbeBalears, una iniciativa de l’Institut Ramon Llull per ensenyar internacionalment la cultura de les Illes Balears que encara està promovent una exposició d'artistes de "Ses Illes" al Soho. Des del moment en què vam arribar a la porta de laBroome St. Gallery, només vam pensar i parlar en català! Aquell dia, hi va haver un concert acústic d'un grup d'Eivissa,Els Ressonadors.Els membres del grup tocaven el violí elèctric, l’harmònica i les guitarres acústiques i elèctriques mentre cantaven versos de la poesia tradicional d'Eivissa. Després del concert, vam menjar sobrassada i vam beure cava mentre xerràvem amb tota la gent en català.
Em va semblar que tothom a la galeria ja es coneixia, com a una reunió social a un poble petit o a una trobada entre amics. Peró, després de parlar una estona amb la gent, em vaig adonar que la majoria d'ells mai s'havien conegut abans d’aquella nit. Eren familiars només perquè compartien l'origen català! Tot i que la comunitat catalana a Nova York és petita, és molt forta. A Nova York, una ciutat a gairebé sis mil quilòmetres de Catalunya, els catalans (i alguns americans) es van reunir per celebrar la cultura catalana. Durant unes hores, em vaig oblidar d'on era, i vaig tenir la sensació que era a l’Eixample o el Born amb cinquanta amics nous i tres velles amigues (dues companyes de classe i la nostra professora de català). Va ser una experiència molt impressionant que em va agradar moltíssim.
