Homosexualitat i futbol

El Camp Nou durant les reivindicacions independentistes la tardor passada

L'esport forma part de qualsevol societat i la societat catalana no és un cas diferent. A Catalunya, l'esport, específicament el futbol, compleix un paper important pel que fa a la construcció de la identitat catalana. Els esportistes són tractats com semidéus; a cada país els esportistes més famosos són models a seguir per als nens. Als Estats Units, els canvis socials sovint han passat en tàndem amb els canvis en els esports. Per exemple, l'auge dels afroamericans Jessie Owens i Jackie Robinson va coincidir amb el del desenvolupament de la comunitat afroamericana. A Catalunya, l'estatus del futbol és part de la cultura popular.


Els "clàssics" entre el F.C Barcelona i el Reial Madrid tenen un clar vessant polític. Fa uns mesos, la gent de Catalunya va manifestar-se a favor de la independència del govern d’Espanya mostrant estelades a un partit del Barça (vídeo), i freqüentment sonen cants independentistes al Camp Nou durant el minut 17:14, que correspon a l'any en què Catalunya va caure davant l'exèrcit espanyol de Felip Vè, perdent la seva autonomia política.

El Camp Nou i el Barça són símbols molt catalans i la gent els usa per mostrar l'orgull per la identitat catalana. Es tracta del tercer club més ric del món , i per això, les manifestacions i accions de l'equip i del club tenen tanta influència. La seva fama no es limita només a Catalunya i Espanya, sinó que gaudeixen de renom a tot el món. Per aquest motiu, tenen el poder i capacitat per començar a fer canvis a la societat. 

Com a mostra d'una d'aquestes accions, el Barça és el primer club que ha reconegut les penyes gais. Els esports, i el futbol en concret, són molt homofòbs, però el F.C.B vol començar a lluitar contra aquest prejudici. 

Als Estats Units, recentment, Robbie Rogers, un futbolista americà, ha sortit de l’armari i ha deixat de jugar. Molts dels seus companys d’equip i fans li han expressat el seu suport però d'una altra banda, també hi ha hagut molta controvèrsia sobre la sexualitat del jugador de futbol americà, Manti Te’o. Com a resultat d'aquestes notícies, molts jugadors de futbol americà han dit que en aquest esport no hi ha lloc per a una persona gai.

Quant al futbol espanyol, l'homosexualitat és un tema molt tabú. En aquest vídeo, els actors del programa de TV3 "Crackovia" fan broma sobre la possibilitat d’un futbolista gai. És un esquetx interesant perquè reflecteix les opinions dominants al voltant de la idea d’un jugador que aparentment ha sortit de l’armari. Durant els anys del Franquisme, el govern i la societat promocionaven una imatge concreta d’home viril i masculí. Per tant, se suposava que els homes que no responien a l'estereotip, eren homosexuals. Aquests eren representats com homes femenins, sense cap aspecte de masculinitat. Aquesta caracterització encara afecta les actituds cap aquest col.lectiu en l'actualitat. A més, òbviament, tot i que s'ha avançat molt en el reconeixement dels drets de les persones gais, encara existeix discriminació.

La polèmica foto del Piqué i l'Ibrahimovic

Com en moltes altres societats, a la catalana, ser futbolista és un dels somnis més típics dels nens. Un jugador és tant popular com un superheroi. Però, a més de ser un model per als nens, sovint els futbolistes arriben a ser fins i tot símbols sexuals. Actualment, un jugador destacat és en Gerard Piqué, un jugador fort i alt, potser símbol de virilitat i masculinitat. Fa uns anys, va aparèixer una foto del Piqué i un altre jugador, l'Zlatan Ibrahimovic, en una actitud molt íntima. Com era d'esperar, hi va haver una gran controvèrsia sobre la sexualitat de tots dos jugadors, amb opinions de tots tipus. Al voltant d'aquest tema, la "Penya Blaugrana Gais i Lesbianes" va escriure un article al seu bloc que defenia l'homosexualitat dins l’esport del futbol. Van explicar que el percentatge de persones gais en aquest esport és el mateix que el de la societat en general. L’única raó per què tots els futbolistes gais en actiu són a l'armari és que hi ha una gran fòbia contra aquestes persones al món futbolístic. Van escriure que “[l]a invisibilitat dels futbolistes homosexualsés la causa de l'homofòbia latent que existeix en el món de l'esport i en especial, en el món del futbol.”

La campanya contra el racisme

En relació amb això, és un fet que el públic dels camps de futbol és molt intens, i els fans sovint canten coses odioses. Un dels cants més populars durant els partits sol ser “maricón” (una paraula castellana clarament degradant). Però aquesta actitud no es limita només a aquest tema: l'ex-jugador del Barça Samuel Eto’o preferia que els seus fills no assistissin als partits perquè hi havia molts cants racistes contra ell. El Futbol Club Barcelona es va unir a l'UNESCO per crear una campanya contra el racisme, però encara s'ha d'abordar el tema de l'homofòbia, que segueix sent un problema no resolt. A altres països, com ara els Estats Units i el Canadà, existeixen programes que lluiten contra l'homofòbia. Per exemple, el "You Can Play Project "consisteix en testimonis d'esportistes, equips i famosos que creuen que les actituds homofòbes mai haurien d'inhibir les persones gais de participar en el món dels esports o la música.

Ni un sol equip de la Lliga espanyola ha començat encara cap campanya explícita contra l'homofòbia al futbol. Crec que el Barça hauria de fer-ho. Ja ha donat un primer pas sent el primer equip a reconèixer una penya de gais i lesbianes. A més, l'equip representa una institució que vol ser progressiva i oberta, lluitant, mitjançant la seva fundació, contra el racisme i la violència als esports, a favor de la investigació contra la malària o finançant l'educació infantil a països de l'Àfrica en col.laboració amb la Fundació Vicenç Ferrer i UNICEF.

En resum, el FCB té una tradició de treballar per als drets de les persones desprotegides o les minories socials, però encara no ha fet prou per al col.lectiu gai. Com a un dels clubs més importants del món, el Futbol Club Barcelona té un gran poder. Però aquest poder comporta una gran responsabilitat. És estrany que els Estats Units, un país sense gaire drets per al col.lectiu gai, tingui fortes campanyes contra l'homofòbia. Contràriament, Catalunya és una societat més oberta i disposa de lleis específiques que en protegeixen els drets, però, en canvi, per què no hi ha una campanya o una actitud clara per combatre l'homofòbia? Tant el club com els jugadors haurien de fer servir la seva gran influència per fer canvis al respecte a la societat catalana, i ser models de conducta per a la resta del món.

A favor de l'educació bilingüe

“Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes.”

És potser la frase més coneguda de José Ignacio Wert, ministre d’Educació i Cultura (i Esport!). Les seves propostes de canvis al sistema educatiu català representarien una supressió de la llengua catalana a l’escola. Wert diu que la seva intenció és fer sentir els nens catalans tan orgullosos‍ de ser ‍espanyols com de ser catalans—de fet, forçar-los a sentir la seva identitat d'una manera determinada. El més curiós, però, és que a la superfície Wert també diu estar a favor d'un model d'educació multilingüe que jo també defenso, però amb objectius ben diferents. En aquest sentit, és una llei mentidera, perquè suggereix que la manera de promoure l'educació multilingüe és imposar el castellà sobre el català a la classe i empènyer el català a una posició d'inferioritat . No obstant això, em sembla que la manera verdadera de mantenir un model educatiu bilingüe real a Catalunya és continuant promovent el català, la llengua que perillaria si no tingués el suport de l'àmbit acadèmic. En canvi, a causa de la presència del castellà a totes les esferes públiques, aquesta llengua no desapareixerà si no és la llengua vehicular de l'escola, com de fet ha quedat demostrat des del començament de la immersió lingüística als anys 80.

És evident, aleshores, que el propòsit del Wert és molt més polititzat del que ell diu explícitament, i la gent de Catalunya s’ha adonat (com ha quedat clar en una sèrie de fortes reaccions públiques) que la nova legislació relegaria la llengua catalana a una posició subordinada al castellà a l’escola. Més enllà de les manifestacions de descontent "reals," s'ha produït una reacció hostil a la xarxa social: fins i tot personatges com el futbolista Carles Puyol—els tweets del qual normalment són tipus "bona nit a tothom"—ha tuitejat amb el popular hashtag #wertgonya. A més, alguns cartells a favor del manteniment del català a la classe van popularitzar-se al web: en particular, els lemes "Keep Calm and Speak Catalan" i "L'escola en català ara i sempre" van triomfar entre els catalans.

L'inquietud dels catalans sobre les reformes educatives no és un tema nou: l’intent d’imposar el castellà com idioma oficial del sistema educatiu català està relacionat amb el plet del Tribunal Constitucional d’Espanya el 2012. Malgrat que només tres famílies havien presentat queixes contra la immersió lingüística catalana, el tribunal va declarar inconstitucional la llei que protegia el dret d’una educació en català per als nens entre tres i sis anys d'edat, en contra de la legislació anterior i en contra d’un sistema que ha funcionat bé des de la transició dels anys 70. En particular, va anular els articles 4.1, 4.3, 4.4 i 4.5, les parts del decret que diuen que el català serà la llengua vehicular utilitzada en les activitats a l'escola. A més, va anular els articles 10.1 i 14.3, també importants per protegir la immersió lingüística. I sense dubte, la relació entre el centralisme i la supressió del català està ben lligada a les lleis franquistes durant la dictadura.

Fa unes setmanes els estudiants de Barcelona van mostrar una altra vegada la seva insatisfacció amb la reforma proposada, amb tota una setmana de protestes per part dels estudiants de secundària, incloent una manifestació pels carrers de Barcelona. Específicament, protestaven contra la Llei de Reforma Educativa (LOMCE), que pretén retallar despeses del sistema educatiu.

Però més enllà de la política i el nacionalisme, l’ensenyament bilingüe és un tema que pertany a la disciplina de la neurobiologia: un gran número d’estudis científics ha demostrat els beneficis d’aprendre dues llengües per al cervell en desenvolupament. Els infants que aprenen dues llengües manifesten una habilitat lectora avançada en comparació amb els nens monolingües, i també són millors quant al control dels recursos d’atenció. A més, un coneixement tant del castellà com del català—en comptes de només el castellà—ajuda moltíssim amb l’aprenentatge d’altres llengües,, com ara l’anglès. Per exemple: el sistema vocàlic català és més extens que el de l’espanyol, i en aquest sentit els estudiants catalans tenen menys problemes amb la pronunciació dels sons complexos d’altres idiomes. Per tant, encara que sigui un desafiament per als immigrants a Catalunya haver d’aprendre una altra llengua a l’escola, a la llarga resulta avantatjós per una multitud de raons. Resumint, el propòsit del govern central d’Espanya representa un pas cap enrere. Tenim una dita aquí als Estats Unics que bàsicament es podria traduir com "si no està espatllat, no ho arreglis". La idea de canviar un sistema d’educació que funciona de manera bilingüe a un de monolingüe—un canvi que, donada l’absència total de justificació científica o pràctica, ha de ser completament polític—és absurda. En aquest cas, intentar “espanyolitzar” els estudiants catalans els faria un galdós servei.

Independentment del cas català, sembla que a la Catalunya Nord francesa, hi ha un gran interès a conservar les escoles bilingües en francès i català, però només el cinc per cent dels alumnes reben una educació bilingüe. En aquesta entrevista, el Joan-Jaume Prost, president de l’Associació de Pares d’Alumnes, parla de la qüestió del català a l’escola. A més, per a un estudiant de català als Estats Units, és interessant sentir un català que sona tan diferent que el que sentim a la classe (i al nostre programa preferit, Porca Misèria), i serveix per entendre el problema del català al sistema educatiu dins la cultura francesa en lloc de l'espanyola.

Aquí als Estats Units, l’ensenyament bilingüe és una qüestió cada vegada més important, a causa del creixement del número d’immigrants hispanoparlants. Existeix una gran resistència a la introducció del castellà a la classe, potser a causa d’una preocupació per la preservació de la llengua anglesa com el factor unificador del país (com si l’anglès estigués en perill de desaparèixer!). Fa alguns anys, un estudiant de Kansas va ser expulsat temporalment perquè el van sentir parlant castellà al passadís. Tanmateix, hi ha algunes escoles en estats com Califòrnia que avui en dia estan experimentant amb l’educació bilingüe en castellà i anglès. Al mateix temps, està clar que l'educació bilingüe aquí als Estats Units és un "problema" ben distint: mentre que aquí, la llengua polèmica és la llengua de la majoria, a Catalunya la llengua en perill és la llengua regional pròpia. Encara que el problema aquí se centra en la introducció d’una llengua nova a una nació que encara només en té una d'oficial, en lloc de la supressió d'una llengua que ja ho és, en ambdós casos és ben evident que la pressió per centralitzar i homogeneïtzar una nació pot actuar en detriment dels seus estudiants.

Gaudí a Nova York: Una Fantasia Arquitectònica

El disseny misteriós que Antoni Gaudí va fer el 1908 per a un hotel a Nova York suposa una font de fantasia per als aficionats de Gaudí no només aquí a Nova York, sinó a tot arreu.

Gaudí va dissenyar un hotel futurista que havia de ser construït a la part baixa de Manhattan i, amb una estrella a dalt de tot, el gratacel hagués estat el més alt del món. Tot i que l’estudi i els documents de Gaudí van quedar destruïts en un incendi el 1936, es van recuperar set petits dibuixos de l’hotel americà.

El 2003, un grup d'artistes i arquitectes va voler revifar el disseny per omplir el gran forat del "Ground Zero," l'espai resultat de la caiguda de les torres bessones durant els atemptats de l'onze de setembre. Marc Mascort i Boix i Paul Laffoley són dos dels artistes que van col·laborar per tirar endavant la proposta del projecte. Laffoley, un arquitecte i artista de Boston, va advocar per a la construcció de la visió gaudiniana. Laffoley, que va descobrir el projecte americà de Gaudí quan estudiava a la universitat de Brown (EUA) als anys 50, va declarar en un article al New York Times que, de la mateixa manera que la Sagrada Família és el símbol de Barcelona, l'hotel gratacel seria el símbol de Nova York.

Finalment, el projecte per portar a terme el pla de Gaudí a Nova York no va ser gaire popular. Tanmateix, jo no sóc escèptica sobre l'èxit d'un gratacel d'estil gaudinià a "l'skyline" de Nova York. Imagino que l'existència d'aquesta estructura canviaria la ciutat d'una manera extraordinària. Seria la joia de la ciutat, i tot i que van decidir construir l'edifici de l'Empire State, vint-i-un metres més alt que el pla de Gaudí, imagino que si existís l'hotel, els arquitectes respectarien la bellesa de l'edifici de Gaudí com a símbol del paisatge urbà i no construirien cap edifici més alt. El dibuix a sota representa la meva visió de la realització del disseny. És el somni d'una Nova York que irradia l'energia positiva del món i que acull les ambicions de tots.

Castells

Les jornades castelleres, des del segle XIX, uneixen a la gent per produir un resultat espectacular.

El 2010, la UNESCO va declarar la tradició castellera patrimoni cultural immaterial de la humanitat, dient que els castells promouen “un sentit de continuïtat, cohesió social i solidaritat.”

Castellers de Vilafranca al concurs de castells
de Tarragona del 2010

Els castells són estructures que normalment impliquen la riquesa d’una època passada. Una jornada castellera, en canvi, celebra la riquesa simbòlica del vincle afectiu de la humanitat. Els castells són representatius de la societat catalana, que és inclusiva però s'arrela en una cultura forta amb tradicions úniques. Representa una cultura que la gent practica ara i per sempre.

Anna Ginestí, la productora del documental Castells (G.Wetzel, 2006), va parlar amb nosaltres del seu projecte, que va gaudir d'un gran èxit mostrant que els castells són un emblema de la independència cultural de Catalunya.

Català a Columbia (CC): Quina va ser la seva inspiració o quines motivacions tenia per fer aquest projecte?

Anna Ginestí (AG): El projecte és una realització conjunta del meu marit, Gereon Wetzel, i jo, i fruit d'unes quantes casualitats. Per començar, jo no havia participat mai en una producció cinematogràfica, però quan el Gereon, que estava estudiant cinema a Munic i buscava un tema per a la pel·lícula de graduació, em va proposar de participar-hi, vaig dir de seguida que sí. Per una banda estava encuriosida i per l'altra tenia moltes ganes d'ajudar a donar a conèixer la meva cultura a Alemanya.

El tema havia sortit uns anys abans. Jo i el Gereon vivíem a Barcelona i havíem anat a veure algunes actuacions castelleres. Havíem estat comentant que la imatge era molt suggeridora: tota la societat ficada dins un castell, el homes forts a baix, les noies lleugeres a mitja alçada i els nens petits a dalt de tot. Una piràmide social viva. I d'aquí va anar sorgint la idea de mostrar com funciona una colla castellera, on tothom hi és necessari i tothom hi té lloc.

CC: Quin impacte van tenir els “castells” a la seva vida abans de fer aquest documental? Van ser molt importants o significatius per a vostè?

AG: Quan era jove (uns 16 anys) havia participat dels inicis d'una colla castellera: els Xics de Granollers. La cosa va durar molt poc i no vaig passar mai de la pinya, però em va quedar la fascinació per aquest "esport" tradicional, aquesta confiança que cada membre de la colla ha de tenir en els altres. Se'm va fer real l'expressió "fer pinya" que no sé si coneixes. Vol dir anar tots a la una i ajudar-se mútuament per aconseguir un objectiu.

CC: A quins reptes es va enfrontar durant el procés de fer el documental?

AG: Jo em vaig concentrar més en els aspectes de contingut, mentre que el Gereon i el Josef, el càmera, es feien càrrec de les parts tècniques. Jo i el Gereon buscàvem "la història", per dir-ho d'alguna manera. La dificultat principal és no poder mai preveure el què passarà. No saps mai si un castell sortirà bé o malament, si una diada serà més reeixida que una altra, en quina reunió es tractaran els temes importants... Com que gravàvem en 16mm, que és un material molt car, no teníem gaires hores de rodatge disponibles, només 15 hores per a un període de tres mesos. Per això era de vital importància que jo i el Gereon estiguéssim sempre parlant del que havia passat i el que podíem esperar del futur, i sobretot que jo fos capaç d'anticipar el que podia venir. Tot era irrepetible!

CC: Quan va veure el documental finalitzat per primera vegada, què va pensar i com es va sentir?

AG: Molt orgullosa i molt nerviosa de com el rebria la gent. Jo encara tenia al cap totes les coses que havíem viscut amb la colla i que no eren dins la pel·lícula, per això pensava si algú que veiés per primera vegada la Zoraida, la Melody, el Salvador i tots els altres ho veuria com jo.

CC: Va rebre comentaris interessants sobre el film? Com va reaccionar la gent que no sabia res dels castells quan va veure el film?

AG: És interessant que alguns espectadors ens van dir que en veure la pel·lícula havien vibrat tant amb els castellers que estaven tan cansats físicament com si haguessin participat del castell. Molts quedaven sorpresos de l'espectacularitat de les imatges i del gran esforç que hi posen tots per a una fita que és efímera, i altres ens preguntaven des de quan existia aquesta tradició. Un nen ens va fer una pregunta que no vam saber contestar: per què ho fan?

CC: Què és el que més vol que la gent tregui del documental?

AG: La força d'agrupar-se per aconseguir un objectiu en el qual tothom hi té una funció. Tothom, des del més petit fins al més gran, té un lloc en una colla castellera, i això és realment una molt bona metàfora d'una societat sana. Si la societat està malalta i discrimina, el castell cau.

CC: Un gran èxit del film és que ens mostra la tradició de “castells” en comptes d'explicar-nos-la. Hi ha aspectes del concurs o de l’activitat que volia mostrar més o en què volia posar èmfasi?

AG: Sobretot la part social de les colles. No volíem explicar les "normes" (què vol dir 4 de 9 i tot això) perquè ens semblava que un espectador atent acabava entenent el sistema. Volíem que es veiés el teixit humà i com cadascú ha de confiar quasi a cegues en els altres per atrevir-se a pujar al castell.

CC: Podem veure al film que les colles són molt estrictes quan entrenen i a vegades podem veure la tensió entre els castellers quan estan en desacord. Creu que un "mal rotllo" pot danyar un equip, o sempre es resolen les tensions abans de fer un castell a la jornada castellera?

AG: Evidentment que un mal rotllo pot danyar l'equip. És molt important que els castellers puguin confiar en els altres, que sàpiguen que en un moment de dificultat tothom hi posarà tot l'esforç de què sigui capaç. Per això sí que solen resoldre les tensions abans de la jornada castellera i aquí és de vital importància la funció del cap de colla o els membres de les diferents juntes. Els desacords hi són però no es poden convertir en baralles.

El patrimoni Català a les Antilles

El rol dels catalans a les Antilles forma part d’una història important. Els catalans van participar molt en el comerç de cotó i el finançament de la construcció de vaixells al Carib, i també en el comerç no-oficial amb les illes de Curaçao i de Jamaica a causa de les fortes restriccions comercials espanyoles (Sonesson 1995: 30). El comerç amb Cuba també va ser significatiu, com ho demostra el fet que se celebrés una conferència a Cuba l'any 2009 commemorant la presència catalana a l'illa durant l’edat d’or de la immigració catalana a les Ameriques al segle XVIII. Encara que el patrimoni català de Cuba, Puerto Rico i Colòmbia, o el llegat de la família política dels Belaguers a la República Dominicana són més coneguts que la influència catalana a les anteriors Antilles Holandeses, el rastre de la cultura i llengua catalana constitueix un part important i molt antiga del paisatge social de les illes.

Durant els últims tres anys he tingut l'oportunitat de començar a aprendre una mica sobre la política i la cultura de les illes de Curaçao, que des del 10 d'Octubre del 2010 és un país independent, i sobre el seu país veí, el més petit Bonaire, una nova província dels Països Baixos. Amb la colonització, els pobles nadius de les illes van ser massacrats pels espanyols i les malalties no indígenes, i poc després l'illa de Curaçao es va convertir en un centre de comerç d’esclaus a les Amèriques. Com que Bonaire no disposava de terreny idoni per a les plantacions com Curaçao, el regne holandès va oferir terreny per als grangers europeus que volguessin mudar-se a l'illa—principalment catalans i gent del sud de França.

El govern holandès va sol.licitar agricultors catalans per cultivar la terra de Bonaire al segle XVIII, com a part dels fluxos migratoris producte de la relaxació de les restriccions en contra de la immigració de fora de Castella al 1765 (1995: 14). Encara avui a Bonaire la gent porta “espardeñas", la paraula bonairiana per a espardenyes, una sabata tradicional d’origen català. Les famílies de Catalunya a Bonaire eren ranxeres, i van mantenir els seus propis costums i menjars. El dialecte del papiamentu, l'idioma de Curaçao, Aruba, i Bonaire, (una mescla d'espanyol, portuguès i l'holandès), mostra una influència lèxica i fonològica del català també. Paraules de papiamentu com “botica”, “tambe” o “bon dia” provenen del català, i el ritme i la cadència del papiamentu s'assemblen al portuguès i al català més que a l'espanyol.

Però, què pot interessar als catalans d'aquestes terres? Primer, la relació entre Curaçao i els Països Baixos podria ser un cas comparatiu informatiu per a Catalunya: A Curaçao i a Bonaire es van debatre qüestions similars sobre l’idioma d’instrucció a l’educació pública o la importància d’un sistema jurídic autònom respecte els Països Baixos, similars als debats que Catalunya manté respecte l'estat espanyol. Segon, per ser un païs multilingüe i divers com Catalunya, a la gent de Curaçao li interessa molt la seva història i enllaços amb la resta del món. Diversos acadèmics de Curaçao han escrit llibres i articles sobre la immigració a les illes des de l'África, Europa i les Amèriques. Finalment, cal dir que hi ha una comunitat de parlants del papiamentu a Barcelona. Si sentiu un idioma que s'assembla al català i al portuguès, potser és el papiamentu!


1995. Sonneson, Brigit. Catalanes en Las Antillas. Asturias: Fundación Archivo de Indianos.

Foto: Fira de l'Espardenya, Tortellà. http://www.firesifestes.com/Fires/F-Espardenya-Tortella.htm

Cafè Català

A Nova York tenim molts barris dedicats a diferents cultures de tot el món, com "Chinatown" i "Little Italy." "Little Catalunya" arriba a la Universitat de Columbia cada dimecres, d'1:00 a 2:30 del migdia. A la Casa Hispànica, l'edifici 612 entre Broadway i l'avinguda Claremont al carrer 116, qualsevol persona que estigui interessada en parlar en Català és benvinguda a reunir-se amb tots nosaltres, per al Cafè Català setmanal. Entre 5 i 20 persones vénen de tot arreu per gaudir del cafè, les galetes, i, sobretot, d'una bona conversa en català. Cada dimecres és una nova experiència!

La gent que hi participa inclou professors de Columbia i Barnard, com l'Elsa, l'única professora de Català a Columbia, el Xavi, professor d’Espanyol i l'Àlex, un professor nord-americà d'Antropologia que ensenya una assignatura sobre Art públic a la ciutat de Nova York a la universitat i que ha estat venint al Cafè Català durant molts anys amb la seva dona, la Sònia, una traductora i professora de Francès (ambdós autors del llibre "Catalunya: One Nation, Two States"). Ells dos són "els avis" del grup i ens aprofitem de la seva saviesa i experiència vital. També hi ha catalans que estudien, viuen i/o treballen a la ciutat, com l'Àgueda, recepcionista a un hotel de NY o l’Imma, una professora que ensenya Català a nens dins les activitats del Catalan Institute of America. A vegades ve gent que està visitant la ciutat temporalment i que busca una comunitat catalana durant la seva estada a Nova York. En el passat, hem pogut conèixer artistes, un cuiner, un cineasta, professors de Barcelona o simplement turistes. A més, hi ha persones que, per diferents motius, han estat exposats al català i estan interessats en practicar-lo, com nosaltres, estudiants de català aquí a Columbia, o la Cristina, que té un xicot d'Andorra i vol millorar la llengua per parlar amb ell i la seva família o l'Stephen, que va ensenyar Anglès a Ses Illes i no vol perdre el seu Balear. Clarament, els nivells del català varien molt entre nosaltres, però això mai atura la fluïdesa de la conversa ni és un impediment. Gairebé totes les setmanes hi ha cares noves i els habituals gaudim de conèixer-les i incorporar-les al grup. No puc incloure-hi tothom, peró cadascú té la seva pròpia història, i tots són molt oberts i simpàtics.

La dinàmica del grup és sempre interessant d'observar. A vegades la gent porta articles que estimulen un debat sobre el govern, la política o la llengua catalana. Recentement hem parlat de les eleccions al Parlament de Catalunya, i les diferències entre els sistemes de votació d’aquí i d’allà. Molt sovint, comencem converses sobre les diferències culturals. També, parlem sobre la percepció i el coneixement del Català a Nova York. Xarrem sobre els actes organitzats per l’Institut Ramon Llull a Nova York o els esdeveniments al Catalan Center d'NYU. Normalment hi ha un munt de converses que es superposen i s'intercepten entre sí i, moltes vegades, acabem amb converses sobre les nostres vides personals, fins i tot íntimes...

Aquesta hora i mitja és el meu moment preferit de la setmana i sempre espero amb ganes la propera trobada des del moment que l'acabem cada dimecres. És meravellós reunir-me amb gent a qui li agrada passar una estona plegats enmig de la setmana sempre ocupada, només per parlar Català junts. Per a mi, el Cafè Català és una fugida de les pressions de la vida universitària. Sempre puc comptar amb la gent d'allà per fer-me feliç. Com que m’encanta aprendre idiomes, considero el Cafè Català com una oportunitat increïble per envoltar-me de persones que senten el mateix entusiasme que jo per l'aprenentatge i la pràctica de la llengua. No pot haver-hi una manera més convenient de submergir-se una mica en la cultura catalana des de la llunyania. Els parlants nadius són un recurs meravellós, i interactuar amb ells és una experiència molt valuosa. La presència de cadascú és voluntària i és aquesta voluntat de tots per ser-hi el que sempre s'acaba transformant en energia positiva. És un plaer conèixer gent nova i que, a partir d'aquesta trobada, es facin amistats constantment. Molts de nosaltres passem temps junts fora del Cafè Català, i de vegades assistim a esdeveniments culturals relacionats amb la cultura catalana. Gràcies a aquest petit sistema de suport, està creixent una nova comunitat. Si sou a Nova York i voleu participar-hi, VENIU! El Cafè Català continuarà a aquesta hora fins el desembre, moment en què probablement el canviarem pel pròxim semestre. Vull animar qualsevol persona a venir i compartir amb nosaltres la nostra passió per la llengua i la cultura catalana, practicar i aprendre més català, fer nous amics i, és clar, fer un bon cafetó!

Uneix-te al nostre grup de facebook Català a Columbia per rebre'n més informació.

Mor Joan Solà; mai la llengua catalana

El 27 d'octubre va morir el gran lingüista i filòleg català, Joan Solà. Era un patriotia complet i un savi de la llengua que va ajudar a la defensa de la llengua catalana i a la normalització lingüística de la societat. La seva biliografia és immensa – més de 40 obres – i també va guanyar molts premis prestigiosos, incloent el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2009. Va ensenyar a la Universitat de Barcelona durant 45 anys i també va ser el vicepresident de l’Institut d’Estudis Catalans. “Es podria dir que després de Pompeu Fabra, de Coromines, doncs bé, [teníem en] Joan Solà. És un home que ha tocat tots els aspectes, diguem, que tenen a veure a la llengua catalana,” diu en Sebastià Bonet, Professor de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona.

Però més enllà del seu currículum, era una gran figura apassionada per la importància que el català per qualsevol sector de la societat. Tot i la seva excel.lència acadèmica, tenia el poder de comunicar de manera directa i amb senzillesa, especialment al poble. Es preocupava per l'actualitat de la llengua a nivell de carrer i com es veu afectada per la política. Demanava ajuda als polítics per prendre mesures, no només per a la promoció del català, sinó també per a l’autoestima del poble. En un discurs al Parlament de Catalunya el juliol del 2009, va dir “la llengua catalana no está bé de salut, ni de salut política, ni de salut social, ni de salut filològica.” Durant una entrevista el juny del mateix any, el video de la qual teniu aquí, va afirmar “la persona, la llengua, i el país han de ser independents del partit. I s’han de defensar com els drets fonamentals de la persona i la humanitat.”

Com a estudiant de català, em sap molt de greu la pèrdua d’una figura tan important per a la llengua, que ha ajudat el nostre català de maneres que mai podrem imaginar. Sense ell, no tindríem el català que tenim ni, probablement, una classe de català als Estats Units com la nostra, milers de quilòmetres dels Països Catalans. Com que més de 10 milions de persones parlen la llengua, les contribucions d'en Joan Solà i la seva presència estaran vives per sempre i esperem que els seus propòsits continuin progressant al futur.

“Estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individiu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L’esforç ha valgut la pena”

- a l’últim article setmanal de Joan Solà al diari AVUI (21 d’octubre)